From July, 2015

Declaració d’impacte ambiental i desenvolupament sostenible. Jurisprudència del Tribunal Suprem

Avui parlem de dues Sentències del Tribunal Suprem relacionades amb el dret ambiental i que tenen com a actors a la Sociedad española de ornitología (SEO/BIRDLIFE)

A la primera de les Sentències, de 13 de juliol de 2015, el Tribunal ha desestimat íntegrament els recursos de cassació presentats per l’Administració autonòmica i la mercantil demandada, i ratifica la nul·litat de l’autorització d’un parc eòlic en virtut de la indeguda realització del tràmit de declaració d’impacte ambiental.

En aquest cas, aquesta declaració no contemplava correctament la valoració que pels galls fer (urogallos) tenia la instal·lació projectada i tenint en compte que “el parque va a ubicarse entre dos zonas donde no hay duda que hay cantaderos de dicha especie y, por lo tanto, que esa instalación puede afectar a la conexión entre las colonias que están separadas, y que también puede influir en la fragmentación del hábitat, debiéndose considerar igualmente la zona donde se ubica el parque como una zona potencial para el urogallo no solo desde el punto de vista de reproducción, sino desde el punto de vista de satisfacción de otras necesidades del ciclo del urogallo”.

Quant a que la presència d’aquest animal va ser el que va justificar l’establiment del Lloc d’Interès Comunitari (LIC) i Zona Especial de Protecció d’Aus (ZEPA), en aquesta zona, el Tribunal considera indispensable que a la Declaració d’Impacte Ambiental s’examini com pot influir en la població d’aquesta espècie el parc eòlic perquè “lo que está claro, de conformidad con las pruebas valoradas (documental y pericial) es que sí existe una potencial ocupación de la especie en la zona en la que se instala el parque eólico”.

La virtualitat del tràmit de la declaració d’impacte ambiental i la seva no realització en les condicions legalment requerides, de cap manera pot ser amb caràcter general considerada com una mera irregularitat no invalidant del procediment administratiu.

Si no és que es tracta d’una irregularitat menor “la indebida realización del trámite ambiental impide, con carácter general, alcanzar a la actuación administrativa que pretenda realizarse la finalidad propia que por medio de dicho trámite pretende preservarse, esto es, la debida toma en consideración y ponderación de los valores ambientales confluyentes. Por eso, todo lo más, la controversia podrá suscitarse en torno a la concreta categoría de la invalidez a la que procede adscribir la falta de realización del indicado trámite o su realización en condiciones legalmente inadecuadas, esto es, si procede declarar en tales circunstancias la nulidad de pleno derecho o la anulabilidad de la actuación administrativa sujeta a la preceptiva realización del trámite ambiental. Pero, con carácter general, hemos de excluir que su práctica irregular pueda desembocar en una mera irregularidad formal no invalidante”

La segona Sentència, de 17 de juliol, declara la nul·litat d’uns Acords d’una Comissió Territorial d’Urbanisme, mitjançant els quals s’aprovaven les diverses Modificacions de les Normes Urbanístiques Municipals,  que modificaven la seva naturalesa rústica amb la transformació en sòl urbanitzable.

En aquesta Sentència destaquem les manifestacions sobre el que ha de ser un desenvolupament urbanístic sostenible:

“las exigencias requeridas por el principio de desarrollo sostenible (que) emplaza a estar a las necesidades reales y actuales que demanda el interés general”

“que el desarrollo patrocinado por la administración sea equilibrado y proporcionado se hace depender de que las previsiones establecidas respondan a una demanda real de viviendas o de segunda vivienda para la población y de que con ellas realmente y de forma verosímil y razonable se puede dinamizar e incentivar el desarrollo social, económico y demográfico del municipio. Aun cuando incuestionable el margen de apreciación existente en la interpretación del concepto del interés general, es evidente también que su interpretación ha de estar igualmente apoyada sobre datos objetivos, a fin de que las determinaciones urbanísticas adoptadas resulten igualmente coherentes y racionales, en los términos que les resultan asimismo exigibles”

Enhorabona a SEO/BIRDLIFE per aquestes magnífiques sentències.

Escorcolls realitzats per vigilants de seguretat privada

L’Audiència Provincial de Barcelona- Secció vuitena – ha dictat Sentència, el 18 de març de 2015,  de gran interès per definir els límits de la legalitat de les actuacions dels vigilants de seguretat privada en relació als escorcolls.

En aquest supòsit es jutjava a dos acusats per delicte contra la salut pública comès en una discoteca. Les substàncies havien estat ocupades per dos vigilants de seguretat privada mentre els feien un registre personal. Els sospitosos van ser conduïts a un espai tancat del propi establiment i sotmesos a un registre integral i intens (els havien obligat a treure’s la roba), confiscant-se la droga pels vigilants els qui la van lliurar posteriorment als Mossos d’esquadra que van comparèixer al lloc dels fets.

L’Audiència cita la Sentència 613/2002, de 8 d’abril, del Tribunal Suprem que homologa l’actuació dels vigilants en un supòsit semblant. Però subratlla que en aquella ocasió es va fer un registre superficial del sospitós.

En aquell cas, era aplicable la Llei 23/1992, de 30 de juliol de seguretat privada, en el de la Sentència de 18 de març de 2015 ja és d’aplicació l’actual Llei 5/2014, de 4 d’abril.  A l’article 32 conté una habilitació anàloga a la continguda en l’article 11 de la derogada llei, en reconèixer entre les funcions dels vigilants de seguretat, la d’ “exercir la vigilància i protecció de béns, establiments, llocs i esdeveniments, tant privats com a públics, així com la protecció de les persones que puguin trobar-se en els mateixos, duent a terme les comprovacions, registres i prevencions necessàries per al compliment de la seva missió ” així com “evitar la comissió d’actes delictius o infraccions administratives en relació amb l’objecte de la seva protecció, realitzant les comprovacions necessàries per prevenir-los o impedir la seva consumació, havent d’oposar-se als mateixos i intervenir quan presenciessin la comissió d’algun tipus d’infracció o fos precisa la seva ajuda per raons humanitàries o d’urgència ” i la de “en relació amb l’objecte de la seva protecció o de la seva actuació, detenir i posar immediatament a la disposició de les Forces i Cossos de Seguretat competents als delinqüents i els instruments, efectes i proves dels delictes, així com denunciar als qui cometin infraccions administratives”.

S’estableix com a límit a aquestes facultats d’intervenció, com feia ja la Llei del 1992, l’interrogatori dels delinqüents, que queda reservat per als membres dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat.

Per tant aquest marc normatiu donaria cobertura a l’actuació dels vigilants de seguretat de la discoteca en què es trobaven els dos acusats, almenys fins al moment en què conviden a aquells a desplaçar-se fins a un habitacle reservat, ja que es tractava d’una activitat motivada en actes directament presenciats per l’encarregat de seguretat de l’establiment.

No obstant això, des del moment en què els vigilants van comminar als sospitosos a despullar-se, l’Audiència conclou l’absoluta desproporció i excés en què van incórrer els vigilants de seguretat en les seves funcions de col·laboració amb els agents de policia i de contenció d’activitats delictives, doncs una vegada neutralitzats els dos acusats, respecte dels qui ja tenien evidències, o almenys sospites serioses, de la seva intervenció en conductes de tràfic, la seva activitat de comprovació no havia de passar de l’escorcoll o registre superficial de tots dos.

L’Audiència resol que es tracta d’un supòsit de prova il·lícitament obtinguda sense cap possibilitat de validació. Únicament podria enervar-se la presumpció d’innocència, si hi hagués proves que es presentin desconnectades material i jurídicament de les proves il·lícitament obtingudes. En aquest cas, sobre la base d’aquesta prova il·lícitament obtinguda la Sentència resol absoldre als dos acusats, atès que no hi ha cap altra prova que corrobori que tota la droga confiscada pertanyés als acusats ni que s’hagués produït l’acte de tràfic de la mateixa.