From Sin categoría

Sorolls per l’activitat d’una esglèsia. Condemna a l’Ajuntament de Tortosa.

El jutjat contenciós-administratiu 1 de Tortosa ha dictat Sentència de 13 d’octubre de 2014,  per la qual condemna l’Ajuntament de Tortosa a exercir les seves facultats inspectores i en el seu cas sancionadores sobre un local on s’exerceix una activitat de culte.

L’ajuntament, no havia donat resposta efectiva a les denúncies d’un veí afectat greument pels sorolls de l’esglèsia i els que provoquen la gent que entra i surt constantment del local, així com les persones que es queden al carrer mentre dura la celebració.

Entenia el consistori que això era un tema civil, només de relació veïnal,  i que no havia d’exercir cap mena de control. La Sentència afirma que no s’està qüestionant l’actuació del titular de l’esglèsia sinó la manca d’exercici per part del municipi de les competències de control i sanció, per tant és competència administrativa.

La pericial aportada pel veí demostra l’excés de soroll. Tot i que l’ajuntament considerava que el soroll de fora de l’activitat no estava relacionat amb el culte, la Sentència acredita que és precisament l’activitat la que atrau un nombre important de persones i que el nivell de soroll augmenta dràsticament quan l’activitat és en funcionament i que això prova insuficients les mesures adoptades pel consistori.

Per això, estimen el nostre recurs i condemnen en costes l’Ajuntament. La Sentència no és ferma, però confiem que sense més dilacions  l’Ajuntament exerceixi de manera immediata les seves competències inspectores i en el seu cas sancionadores per a la defensa dels drets del veí afectat.

 

 

L’elaboració de disposicions reglamentàries.

El 2007, amb els companys de Cel Fosc, Asociación contra la contaminación lumínica,  fent un bon equip, en un dels judicis contenciosos que m’ha produït una satisfacció personal més gran, vam aconseguir declarar la nul·litat del Decret de la Generalitat que desenvolupava la Llei d’ordenació ambiental de l’enllumenat per a la protecció del medi nocturn.

A més de qüestions tècniques i científiques que a mi se m’escapen, la tramitació del Decret havia estat incorrecte, amb un “fals” tràmit d’ informació pública. La Sentència 1049/2007, de 7 de desembre del TSJ de Catalunya va declarar NUL DE PLE DRET el Decret 82/2005, de 3 de maig “el proyecto de Decreto que nuevamente se elabora, coincidente con el finalmente aprobado, ni en su forma ni en su contenido se corresponde con el sometido al trámite de información pública”  “la información pública y la audiencia a los interesados constituye garantía esencial, determinando su omisión la nulidad de pleno derecho de la norma afectada”

Fins ara no s’havia elaborat el nou projecte de decret i en aquests moments es troba en fase d’ informació pública, en concret, aquest dissabte finalitza el termini per realitzar al·legacions.

Per nosaltres,  és inevitable participar activament i estar al cas del procediment d’elaboració d’aquest nou reglament per confirmar que tot es faci d’acord amb el que diu la llei i es realitzin tots els tràmits Per aquest motiu, fem un repàs a la Llei  26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques que és on es regula el procediment d’elaboració de disposicions reglamentàries

Els articles 59 a 70 regulen el procediment d’elaboració de les disposicions reglamentàries que s’elaboren en l’àmbit competencial de l’Administració de la Generalitat. Aquest procediment és aplicable supletòriament a les disposicions reglamentàries que tenen establert, per una norma amb rang de llei, un procediment d’elaboració específic.

La llei entén per disposicions reglamentàries les disposicions de caràcter general amb rang inferior al de llei dictades pel Govern o pels consellers dels departaments de l’Administració de la Generalitat que, qualsevol que sigui la matèria de què tractin, continguin normes que innovin l’ordenament jurídic. No s’aplica a les instruccions i les circulars o ordres de servei emeses pels òrgans de l’Administració de la Generalitat.

El procediment s’inicia a proposta del departament competent en la matèria del projecte, en el nostre cas el Departament de Territori i Sostenibilitat. Si es tractés de matèries de competència de més d’un departament, la proposta ha d’ésser conjunta o del titular o la titular del Departament de la Presidència.

Els informes preceptius i els dictàmens dels òrgans consultius se sol·liciten en el moment i en la forma que determina la normativa reguladora. El termini per a l’emissió dels informes i els dictàmens, a manca de previsió expressa, és de deu dies. El còmput del termini s’inicia l’endemà del dia en què es rep la sol·licitud i en l’expedient d’elaboració ha de quedar constància de la data d’entrada de la sol·licitud en l’òrgan que ha d’emetre l’informe.

L’expedient de tramitació d’un projecte de disposició reglamentària comprèn el conjunt de documentació preceptiva, numerada i ordenada cronològicament. Els documents que formen part de l’expedient de tramitació han d’ésser signats i datats pels òrgans competents per a llur emissió. Quan cal remetre l’expedient per a l’emissió d’informes o per a l’aprovació del projecte de disposició reglamentària, s’ha d’incloure un índex de la documentació que integra.

Els projectes de disposicions reglamentàries han d’anar acompanyats sempre d’una memòria general, d’una memòria d’avaluació de l’impacte de les mesures proposades, i també dels informes preceptius i els que sol·liciti l’òrgan instructor.

Al web de la Generalitat que us he enllaçat abans,  trobem en un document els enllaços al text del projecte del Decret, Memòria General i Memòria d’impacte econòmic. Veiem que punt per punt d’acord diu la Llei la Generalitat exposa els següents continguts que necessàriament ha de contenir la memòria general:

a) La justificació de la necessitat de la disposició reglamentària i l’adequació d’aquesta als fins que es persegueixen.

b) El marc normatiu en què s’insereix el projecte de disposició reglamentària.

c) La relació de les disposicions afectades pel projecte de disposició reglamentària i la taula de vigències i derogacions resultants.

d) La competència de la Generalitat sobre la matèria.

e) La relació motivada de les persones i les entitats a les quals s’ha d’atorgar el tràmit d’audiència.

f) La procedència, si escau, de sotmetre l’expedient a informació pública.

A l’enllaç indica Memòria d’impacte econòmic, tot i que d’acord amb la llei, i amb el contingut que després realment té aquest document, veiem que l’impacte a justificar, no és només l’econòmic, sinó en tot cas, aquesta memòria integra, com a mínim, els informes següents:

a) Un informe d’impacte pressupostari, en què s’avalua la repercussió de la disposició reglamentària en els recursos personals i materials i en els pressupostos de la Generalitat, i també les fonts i els procediments de finançament, si escau.

b) Un informe d’impacte econòmic i social, en què s’avaluen els costos i els beneficis que implica el projecte de disposició reglamentària per als seus destinataris i per a la realitat social i econòmica.

c) Un informe d’impacte normatiu, en què s’avalua la incidència de les mesures proposades per la disposició reglamentària en termes d’opcions de regulació, de simplificació administrativa i de reducció de càrregues administratives per als ciutadans i les empreses.

d) Un informe d’impacte de gènere. Per això, se li demana informe a l’Institut Català de la Dona, tot i que en el nostre cas, a la Memòria diu que encara no el tenen ¿? però que ells creuen que no hi ha cap mena d’impacte en aquest sentit…

L’expedient ha d’incloure una memòria de les observacions i les al·legacions presentades en els tràmits de consulta interdepartamental, audiència, informació pública i informes, si escau, i també de les raons que han dut a desestimar-les, si és el cas.   A la informació que he trobat a internet, de moment no trobo aquesta Memòria de les observacions i al·legacions presentades, seguirem buscant….

Els projectes de disposicions reglamentàries s’han de sotmetre a informe jurídic de la unitat departamental corresponent o de la central, del Gabinet Jurídic de la Generalitat. Aquest informe jurídic s’ha d’emetre en el termini de quinze dies.

Els projectes de disposició reglamentària que afecten els drets o interessos legítims dels ciutadans se sotmeten al tràmit d’audiència de les persones interessades, i es posa a disposició d’aquestes la documentació preceptiva. Només es pot prescindir del tràmit d’audiència si existeixen raons greus d’interès públic degudament acreditades.

L’audiència es realitza directament amb els ciutadans o mitjançant les entitats reconegudes per llei que els agrupen o els representen, si les finalitats d’aquestes tenen una relació directa amb l’objecte de la disposició reglamentària. Aquesta vegada CELFOSC, ha estat una de les entitats medi ambientals amb audiència.

El tràmit d’audiència es pot instrumentar per qualsevol mitjà que l’instructor o instructora acordi de manera motivada i per un termini no inferior a quinze dies hàbils. Per raons justificades i degudament motivades, el termini es pot reduir fins a un mínim de set dies hàbils.

Aquest tràmit d’audiència també es pot instrumentar per mitjans electrònics publicant el text del projecte de disposició reglamentària a la seu electrònica, facilitant una adreça electrònica per a la presentació d’observacions, suggeriments o al·legacions, i indicant la data límit.

Els projectes de disposició reglamentària es poden sotmetre a informació pública per un termini no inferior a quinze dies hàbils, que es pot reduir fins a un mínim de set dies hàbils si raons degudament motivades així ho justifiquen.  En aquest cas, el termini ha estat de 20 dies hàbils.

El tràmit d’informació pública pot coincidir temporalment amb el d’audiència i s’ha de posar a disposició de les persones que ho sol·licitin la documentació preceptiva. Aquest tràmit d’informació pública es pot instrumentar per mitjans electrònics, indicant el termini, publicant el text del projecte de disposició reglamentària a la seu electrònica i presentant les al·legacions en el registre electrònic corresponent.

Pel que fa a la informació pública, l’article 52 de la llei, ho regula de la següent manera:

“1. El tràmit d’informació pública es duu a terme en els supòsits següents:

a) Si la normativa reguladora dels procediments administratius corresponents ho preveu.

b) Si l’òrgan competent per a la resolució ho acorda perquè la naturalesa del procediment ho aconsella.

2. El tràmit d’informació pública, que no pot ésser inferior a vint dies, es realitza, en tots els casos, mitjançant l’anunci publicat en el diari o butlletí oficial corresponent, i també per mitjans electrònics amb la publicació a la seu electrònica, llevat que el procediment específic determini una altra cosa.

3. Durant el tràmit d’informació pública qualsevol persona pot consultar l’expedient, llevat de les dades excloses del dret d’accés. Aquesta consulta es pot fer directament, en el lloc indicat per l’anunci, o a distància, per mitjà de la seu electrònica de l’administració corresponent.

4. Mentre estigui obert el termini d’informació pública, qualsevol persona pot formular al·legacions per escrit, per qualsevol mitjà. Les al·legacions formulades s’integren en l’expedient administratiu, han d’ésser valorades expressament i singularment per l’instructor o instructora i, si escau, per l’òrgan tècnic competent, i poden ésser incorporades a la resolució del procediment. Les persones que formulen al·legacions tenen dret a conèixer la valoració de què han estat objecte, mitjançant una resposta raonada, que pot ésser comuna per a totes les al·legacions que plantegin qüestions substancialment iguals.

5. Les persones que formulen al·legacions en el tràmit d’informació pública no adquireixen, per aquest fet, la condició d’interessades”

Els projectes de disposicions reglamentàries que es dictin per a desplegar les lleis o el dret europeu i llurs modificacions s’han de sotmetre amb caràcter preceptiu al dictamen de la Comissió Jurídica Assessora.
L’òrgan responsable de la tramitació d’un projecte de disposició reglamentària ha d’adoptar les mesures necessàries per a fer possible la participació de les entitats locals de Catalunya en el procediment d’elaboració quan el projecte de disposició reglamentària les afecti de manera específica. Per això, caldrà que els ajuntaments també participin en l’elaboració del Decret.

D’acord amb tot l’exposat, i després d’examinar el text del projecte de decret,  hi ha alguns punts que ens obliguen a fer algunes al·legacions per sol·licitar alguns documents que no he trobat a l’expedient que s’ha penjat al web corresponent, algunes incorreccions lèxiques i de coherència  i segur que hi ha altres de caràcter tècnic, que, com he dit al principi, a mi se m’escapen…. Confiem que amb les nostres aportacions i les que puguin fer altres entitats que lluiten pel medi ambient aconseguim una normativa que, realment, respecti i protegeixi el medi nocturn.

Negligència mèdica. El consentiment informat ha de ser específic.

L’Audiència Provincial de Barcelona ha dictat Sentència de 27 de juny de 2014, per la qual es resol que una pacient de cirurgia estètica ha de ser indemnitzada,  ja que hi va haver mala praxi per part de de la doctora que la va operar. En aquest cas es tracta d’unes cicatrius que li van quedar després d’una operació de les que no va ser informada més enllà del document genèric de consentiment informat, que va signar, resultant que pel tipus de pell que té era previsible que li quedessin unes sutures antiestètiques i molt visibles

En els documents d’informació prèvia es diu que l’operació a la qual es va sotmetre deixa cicatrius permanents i visibles. S’afegeix que totes les cirurgies deixen cicatrius, algunes més visibles i algunes antiestètiques. No obstant això, la demandant tenia la pell fina i estriada segons afirmació de la demandada i del del perit, i no va ser advertida del risc més gran que això suposava, tal com era exigible.

La jurisprudència ha declarat que el consentiment informat és pressupost i element essencial de la bona pràctica mèdica (“lex artis”) en tota actuació assistencial. Es poden esmentar les Sentències de 11 d’abril de 2013 i de 19 de juliol de 2013, que en cita d’altres.

La informació és més necessària quan es tracta de cirurgia voluntària, com assenyala la Sentència de 16 de gener de 2012, perquè és una cirurgia de la qual el pacient pot prescindir.

La informació prèvia al consentiment dels actes quirúrgics ha de ser específica, d’acord amb el que disposa l’article 6.3 de la Llei 21/2000, de 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient, i la documentació clínica.

“3. El document de consentiment ha d’ésser específic per a cada supòsit, sens perjudici que s’hi puguin adjuntar fulls i altres mitjans informatius de caràcter general. Aquest document ha de contenir informació suficient sobre el procediment de què es tracta i sobre els seus riscos”

Per aquests motius es revoca la Sentència de primera instància i l’Audiència dóna la raó a la demandant, condemnant la doctora a indemnitzar-la.

Dret acústic de Catalunya

Tinc el plaer de presentar-vos una obra que he tingut l’honor d’editar, del company advocat Lluís Gallardo. El llibre suposa una innovació respecte del tractament legal de la contaminació acústica ja que fins ara no s’havia publicat un estudi unitari i gairebé complert d’aquesta xacra que ens envaeix.

portada

L’índex de l’obra és el següent

PART I LEGISLACIÓ

La legislació europea com a marc comú global

Legislació estatal

Regulació municipal.

PART II JURISDICCIÓ

La regulació catalana sobre immissions

El delicte contra el medi ambient i els recursos naturals. Modalitat de contaminació acústica. La violència acústica

La jurisdicció contenciosa administrativa. La rellevant intervenció de l’Administració pública local en la problemàtica de la contaminació acústica

L’afectació del soroll a la salut del treballador

Bibliografia

 

Podeu comprar-lo a la pàgina de l’editorial DE GUÀRDIA CAT. També farem algunes presentacions arreu de Catalunya. El dia de Sant Jordi el trobareu a la nostra parada, a les Rambles, 1

 

Problemes amb un cotxe de segona mà

Atenem la consulta urgent d’una clienta que ha comprat un cotxe de segona mà i als dos dies ha hagut d’anar al taller perquè el cotxe no funcionava.  No hi ha una definició o concepte jurídic de “cotxe de segona mà”. Ni tan sols una categoria de “bé de segona mà” o “fet servir”. El que sí afirmen els Tribunals és que es tracta d’un bé moble corporal i que ha de complir les funcions pel qual va ser creat i sinó ho fa és un bé defectuós. El que singularitza un cotxe de segona mà o fet servir és la disminució temporal de la seva utilitat, és a dir que la vida útil és inferior a la d’un vehicle no. Per tant, no que estigui espatllat.

La Sentència de l’Audiència Provincial de Zaragoza, de 27 d’abril de 2001 diu que “la adquisición de bienes de segunda mano implica la de un cuerpo cierto, de tal forma que se adquiere en su estado actual, sin que pueda pretenderse un funcionamiento perfecto como si de una cosa nueva se tratara, de forma que el comprador lo adquiere a su riesgo y ventura con la sola esperanza de obtener de él un buen comportamiento, de ahí que se haya sostenido que, en tales supuestos, la necesidad de pequeñas reparaciones no afecta al debido cumplimiento de su obligación de entrega por parte del vendedor” (STS, de 7 de abril de 1993, etc). Per tant, és important distingir si ens trobem o no davant d’una “petita reparacio” o una qüestió més greu.

A la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona de 10 de gener de 2013 es resol que “el coche debió ser vendido en bueno estado de funcionamiento, lo que a la vista está que no sucedió, y según lo dicho, debe reintegrarse a la parte actora el total de las partidas necesarias para la reparación del vehículo, sin excluir ninguna, ya que el hecho de que el vehículo fuera de segunda mano no implica que deba ser aceptado con defectos que lo hacen inútil para su uso”

Per tot això creiem que cal iniciar una reclamació contra el venedor i depèn del tipus de reparació (i si és o no una “petita” reparació)  veure si s’ha exigir l’import de la factura del taller o resoldre el contracte que es va realitzar.

Custòdia compartida. Sempre en interès del menor.

Els Tribunals ja han manifestat que el sistema que millor garanteix l’estabilitat dels fills després d’un divorci és l’exercici conjunt de la custòdia, el que s’anomena “la custòdia compartida” i que significa que els fills passin el mateix temps amb un i altre cònjuge (Sentencia Tribunal Suprem de 22-7-2011).

Però no em de creure que els jutjats així ho consideren per sistema. Una custòdia compartida ha de ser una qüestió que ja funcionés correctament abans de la crisi matrimonial. Exigeix que els dos pares tinguessin una implicació i compromís amb els seus fills i participessin, els dos, en totes les activitats i decisions que els afectessin (SAP Cartagena, 26 de juny de 2012)

Per això, a cada cas concret és el jutge qui ha de decidir si els pares són idonis o no per establir aquest  sistema.

Les circumstàncies de caràcter objectiu que tindrà en compte el jutge, són les següents:

a. – Disponibilitat de temps d’un i altre cònjuge per dedicar-lo als fills.

b. – Que s’asseguri l’estabilitat dels menors en relació amb la situació que hi havia abans del divorci, procurant que estigui al mateix barri, escola, etc.

c. – Ponderació de quin dels dos cònjuges ofereix millor garantia per a que la relació amb l’altre progenitor es desenvolupi amb normalitat.

d. – El rol de dedicació als fills d’un i altre cònjuge en l’etapa de convivència anterior a la separació.

e. – Garantia de l’equilibri psíquic dels menors.

f. – Que hi hagi diferenciació entre la idoneïtat de la custodia, amb l’afany per a l’obtenció de l’ús de l’habitatge o la percepció de pensions.

A la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona de 27 de febrer de 2013,  no s’admet el recurs del pare reiterant la petició de custòdia compartida ja que consideren que malgrat els seus “nobles i naturals desitjos”, no es el sistema que més convé als menors. No és suficient exposar al judici les teories jurídiques i psicològiques que afirmen que la custòdia compartida és de manera genèrica el millor pels fills sinó que la decisió sempre es pren en base de l’interès del menor. I en el cas concret es prova que els fills tenen com a referent vital per a l’organització de la seva vida a la mare.

Precari: ocupació d’una finca sense títol

El mot “precari” és força desconegut, però hi ha un altre terme més habitual que pot fer entendre perfectament de què es tracta: ocupació. El Tribunal Suprem el defineix com “una situación de hecho que implica la utilización gratuita de un bien ajeno, cuya posesión jurídica no nos corresponde, aunque nos hallemos en la tenencia del mismo y por tanto la falta de título que justifique el goce de la posesión, ya porque no se haya tenido nunca, ya porque habiéndola tenido se pierda o también porque nos otorgue una situación de preferencia, respecto a un poseedor de peor derecho”  (STS 557/2013, 19 de setembre de 2013)

Lamentablement avui en dia massa sovint coneixem casos de persones que sense habitatge on viure es veuen en la necessitat d’ocupar un pis o finca sense cap mena de títol. Per aquest motiu tenim moltes sentències que parlen d’aquesta situació de fet que es pot donar en circumstàncies diverses, no tan sols és la pura ocupació, sinó també manca de constància de contracte de lloguer, accés a l’habitatge legítim però que esdevé il·legítim per canviar les circumstàncies, etc.

Avui exposaré algunes Sentències que parlen del tema des de diferents àmbits.

A la Sentència del Tribunal Suprem que he citat de 19 de setembre de 20143 es tracta d’un contracte inicial d’arrendament verbal però que per acord de les dues parts era gratuït, ni els propietaris exigien renda ni els ocupants la pagaven. En aquest cas els néts dels inicials llogaters que havien fet aquell contracte verbal continuaven fent ús de l’habitatge sense haver-se subrogat mai en aquell contracte inicial i sense pagar cap mena de renda. Per la qual cosa els propietaris exerceixen el seu dret de desnonar-los ja que es dóna la situació de precari sobrevingut.  En el mateix sentit la Sentència 664 de 23 d’octubre de 2013 del Tribunal Suprem, on afegeix que la subrogació s’ha de fer per escrit.

Un altre cas, per exemple el trobem a la Sentència 516 de l’Audiència Provincial de Barcelona, de 27 de setembre de 2013, confirma la Sentència de Primera Instància i en aquest cas no accepta els arguments de l’ocupant de l’habitatge qui manifestava que tenia un contracte verbal de lloguer amb la propietària. El Tribunal accepta que potser sí que hi va haver negociacions però no es va arribar a perfeccionar cap mena de contracte entre les part, per la qual cosa, considera que l’accés a l’habitatge no va ser il·legítim o ilícit però sí que ho és romandre allà. No consta pacte pel que fa als elements essencials del contracte: preu i durada, i per això no hi ha acord de voluntats entre les parts. Es resol que s’ha de desnonar a l’ocupant de l’habitatge.

Finalment, per la seva importància per la defensa dels drets dels ciutadans, cal fer estment a la Sentència del Tribunal Constitucional, de 2 de desembre de 2013, per la qual s’atorga l’amparament a uns precaristes que no van ser notificats del judici de desnonament que hi havia contra ells, ja que la finca es trobava a un lloc de dificil localització i va decidir notificar de forma edictal el procediment, enlloc de fer el possible per notificar-los de manera personal. En un procediment tan greu com és un desnonament cal fer servir tots els mitjans per notificar les parts i així que es puguin defensar amb els seus arguments.

“Hemos destacado además la especial intensidad de este deber judicial de velar por la efectividad del emplazamiento, en aquellos supuestos en que del proceso podían derivarse perjuicios para el interesado o cuando el procedimiento en sí colocaba de suyo a la parte demandada en una especial posición frente a quien les demandaba”

“La vulneración del derecho fundamental a la tutela judicial efectiva como consecuencia del indebido recurso a la notificación edictal se desprende con claridad del relato de hechos de esta Sentencia. Nunca se practicó el emplazamiento de los recurrentes en forma personal, dado que la vivienda, situada en un entorno rural de difícil localización, no fue encontrada hasta el momento de ejecución de la Sentencia, una vez precluidas todas las posibilidades procedimentales de alegación y prueba. A este resultado contribuyó de forma decisiva la pasividad del Juzgado ante el que se tramitaba el procedimiento, el cual ante la dificultad en la práctica de la diligencia no agotó los medios “normales a su alcance” para la localización de los demandados: ignoró el ofrecimiento de los actores —que sí conocían la ubicación del inmueble— de acompañar al funcionario de la oficina judicial que efectuase el emplazamiento y no llevó a cabo ninguna otra gestión para asegurar la recepción de la notificación ni en el domicilio que se hizo constar en la demanda, ni en otro en el que el emplazamiento fuera posible, respecto de lo que el Juzgado no emprendió ninguna averiguación.

Así las cosas, el órgano judicial no prestó la atención exigida por este Tribunal para que tuviera efecto la notificación personal del procedimiento a los recurrentes y, en tales circunstancias, al no haber agotado las modalidades más garantistas de notificación ni extremado la precaución en la localización de aquéllos, el recurso a la notificación edictal no encuentra respaldo en la doctrina de este Tribunal.”

Demanda contra arquitecte per incompliment contractual

L’Audiència Provincial de Barcelona ha resolt a la seva Sentència de 21 d’octubre de 2013 que no té cap mena de responsabilitat l’arquitecte quan la promotora i constructora realitzen les obres sense ajustar-se al projecte i sense informar a l’arquitecte.

La promotora i constructora sol·licitaven que l’arquitecte fos condemnat ja que consideraven que era responsabilitat seva que l’ajuntament els hagués obligat a demolir unes construccions. Això havia ocasionat que els habitatges, que a més tenien menys superfície que la inicialment prevista,  fossin entregats més tard amb la pèrdua de valor que això suposava.

Pel que fa a la naturalesa del contracte la Sentència indica que es tracta d’un contracte d’obra, recordant que  la Sentència de la Sala 1ª del Tribunal Supremo de 29 de maig de 1987 ja deia que “el negocio jurídico por el que se encarga a un arquitecto la realización de un proyecto de edificación debe calificarse como de arrendamiento de obra y no de servicios como pretende el recurrente, en cuanto que su objeto lo constituye el resultado concreto prometido por el profesional, pasando en segundo término la actividad o trabajo dirigida a tal fin” i l’acció que s’interposa és de responsabilitat contractual

D’acord amb la Llei d’Ordenació de l’Edificació “ciertamente incumbía al Arquitecto demandado velar por la correcta ejecución de la obra,
ofreciendo las instrucciones precisas para la adecuación de la misma al Proyecto y a la normativa urbanística”  Però l’Audiència considera que “es claro que la ejecución de la obra de forma contraria al proyecto se efectuó por la promotora-constructora, ahora demandante, a fin de satisfacer los intereses de un comprador del inmueble; luego difícilmente puede ya  pretenderse que estemos ante un error de proyecto, reconduciéndose por tanto la cuestión a analizar si ha existido una negligente actuación del Arquitecto demandado por no advertir a la promotora-constructora de la ilegalidad de la nueva construcción”.

“Se ha de señalar que no estamos ante un propietario de inmueble que opta
por efectuar determinadas modificaciones en una obra careciendo de conocimientos en materia urbanística, sino más bien ante una promotora que como profesional en el sector inmobiliario era perfecta conocedora (i)
que se trataba de una alteración sustancial de la obra que precisaba de una modificación del proyecto, y (ii) que tal modificación exigía, antes de ser ejecutada, de la pertinente autorización municipal”

 Per tot això confirma la Sentència de Primera Instància i absol l’arquitecte d’haver de pagar cap indemnització a la promotora.