Les immissions lumíniques: vulneració del gaudi del domicili

La contaminació lumínica constitueix un problema ambiental de primer ordre del que – considero –  encara no som conscients a nivell col·lectiu. Són pocs els casos que arriben als Tribunals, segurament per desconeixement o resignació de qui ho pateix, sense que en cap cas la falta de regulació per part del legislatiu, o de l’autonomia o corporació local que hagi de desenvolupar la normativa sigui excusa per no adoptar mesures contra aquesta intromissió ambiental.

La fonamentació jurídica i jurisprudencial que hi ha a les Sentències que tracten sobre immissions acústiques, que superen amb escreix les que tracten les immisions lumíniques, pot aplicar-se també a aquest tipus de contaminació.
L’article 45 de la Constitució estableix que tots tenim dret a gaudir d’un medi ambient adequat pel desenvolupament de la persona, així com el deure conservar-lo i que els poders públics vetllaran per la utilització racional de tots els recursos, amb la finalitat de protegir i millorar la qualitat de vida i defensar i restaurar el medi ambient, recolzant-se en la indispensable solidaritat col·lectiva i, finalment, que per qui no respecti el que es disposa, en els termes que la llei reguli, s’establiran sancions penals o, si escau, administratives, així com l’obligació de reparar el dany causat.

La contaminació lumínica vulnera l’article 18.1 i 2 de la Constitució que regula el dret a la intimitat personal i familiar i a la inviolabilitat del domicili, que té per objecte la protecció d’un àmbit reservat de la vida de les persones exclòs del coneixement de tercers, siguin aquests poders públics o particulars, en contra de la seva voluntat. Aquest dret fonamental es troba estrictament vinculat a la pròpia personalitat i deriva, sense cap gènere de dubtes, de la dignitat de la persona que l’article 10.1 de la CE reconeix i implica “l’existència d’un àmbit propi i reservat enfront de l’acció i el coneixement dels altres, necessari, per mantenir una qualitat mínima de vida humana” (Sentències del Tribunal Constitucional 144/1999, de 22 de juliol, 202/1999, de 8 de novembre i 186/2000, de 10 de juliol).

El text constitucional no regula drets merament teòrics o il·lusori, sinó reals i efectius (*STC 12/1994, de 17 de gener) per això es fa imprescindible assegurar la seva protecció enfront dels riscos que puguin sorgir en una societat tecnològicament avançada.

La protecció del medi ambient de l’article 45 de la Constitució s’enfronta a altres valors constitucionals com són el desenvolupament econòmic (art. 130), el reconeixement de la llibertat d’empresa (art. 38) o el dret de propietat (art. 33). Per resoldre aquest enfrontament cal estudiar els pronunciaments jurisprudencials sobre aquest tema: la sentència del Tribunal Constitucional 64/1982, de 4 de novembre, interpreta aquest article considerant que el dret al medi ambient es constitueix com un límit legítim a l’activitat econòmica. En el mateix sentit s’expressen les sentències del 82/1982, de 21 de desembre, 22 de març de 1991, que entenen que l’article 45.2 de la Constitució és un límit per al dret de propietat que igualment pot operar respecte d’altres drets o principis constitucionals, com el de llibertat d’empresa o lliure circulació de béns.
D’acord amb el TSJ de Màlaga, en Sentència de 15 de desembre de 2014 ““La protección del derecho fundamental encuentra su cauce, a través de diversas atribuciones competenciales que se manifiesta en la legislación básica del Estado, en la autonómica y en la política medioambiental europea, y en último término, pero no por ello menos importante, en la legislación por la que se rigen las Corporaciones locales y que se desenvuelve en tres frentes: prevención, vigilancia y corrección, que se pueden conseguir, la primera, por medio de la concesión de autorización o licencia previa, planificación urbanística, evaluación ambiental o zonificación de usos. La segunda, al objeto de evitar que se alteren las condiciones aceptables del medio, una vez instalado el foco de contaminación, mediante el establecimiento de los oportunos controles: inspección permanente o creación de redes de vigilancia. Y también, mediante la corrección llamada policía ambiental, que, en sentido estricto, está encargada de subsanar las deficiencias e irregularidades que se hayan observado mediante la imposición de medidas correctoras adicionales, sanciones administrativas a los infractores y de las medidas cautelares procedentes (suspensión, precintado o clausura del foco contaminador)”
Si ens trobem a l’àmbit civil, és a dir, si la immissió la provoca un particular o empresa, ha d’interposar-se l’acció negatòria, per fer cessar la immissió.

Si és responsabilitat de l’administració pública, o provocada per una activitat sotmesa a llicència, o pot constituir una infracció administrativa i l’administració no exerceix les seves corresponents competències d’inspecció i sanció o aquestes són insuficients, després de les oportunes actuacions en via administrativa, la via judicial serà la contenciosa-administrativa.

L’àmbit penal es reserva per a les conductes més greus, de conformitat amb la nova redacció del codi penal, que entra en vigor el proper 1 de juliol:

Será castigado con las penas de prisión de dos a cinco años, multa de ocho a veinticuatro meses e inhabilitación especial para profesión u oficio por tiempo de uno a tres años el que, contraviniendo las leyes u otras disposiciones de carácter general protectoras del medio ambiente, provoque o realice directa o indirectamente emisiones, vertidos, radiaciones, extracciones o excavaciones, aterramientos, ruidos, vibraciones, inyecciones o depósitos, en la atmósfera, el suelo, el subsuelo o las aguas terrestres, subterráneas o marítimas, incluido el alta mar, con incidencia incluso en los espacios transfronterizos, así como las captaciones de aguas que puedan perjudicar gravemente el equilibrio de los sistemas naturales. Si el riesgo de grave perjuicio fuese para la salud de las personas, la pena de prisión se impondrá en su mitad superior.

La recent Sentència del TSJ de Madrid, de 29 d’abril de 2015, estima la pretensió de les parts que l’Ajuntament adopti les mesures correctores per esmenar les immissions lumíniques i acústiques provocades pel desenvolupament de les activitats esportives d’un centre escolar, confrontant amb els jardins dels habitatges dels demandants. En relació amb la contaminació lumínica, l’Ajuntament es basa en la falta de normativa per afirmar que no queda acreditada l’existència de pertorbació efectiva. No obstant això, de conformitat amb la Sentència, hi ha informes de la Policia Local que constaten l’enlluernament a l’interior dels habitatges pels focus emissors de llum dels camps esportius. I el fet de no comptar amb una normativa que determini un límit específic, no impedeix que l’ajuntament pugui prendre les mesures oportunes que solucionin el problema en tant que vulnera el dret fonamental al gaudi del domicili referit.
Destaquem, per tant, una dada fonamental: aquesta sentència vincula la contaminació lumínica amb la vulneració del dret fonamental al gaudi del domicili, per tant amb vulneració de l’article 18 de la Constitució espanyola, que defensa la inviolabilitat del domicili, i que tutela l’espai físic domiciliari enfront d’atemptats mediambientals que dificultin greument el seu normal gaudi.

A la Sentència citada es fa referència a l’article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans i a la jurisprudència que sobre ell s’ha desenvolupat, que protegeix el dret de l’individu al respecte de la seva vida privada i familiar, del seu domicili i correspondència. El domicili és normalment el lloc, l’espai físicament determinat en el qual es desenvolupa la vida privada i familiar. L’individu té dret al respecte del seu domicili, concebut no solament com el dret a un simple espai físic sinó també a gaudir, amb tota tranquil·litat, d’aquest espai. L’atemptar contra el dret al respecte del domicili no suposa només una vulneració material o corporal, com l’entrada al domicili d’una persona no autoritzada, sinó també una vulneració immaterial o *incorporal, com els sorolls, les emissions, les olors i altres ingerències (Sentència TEDH , de 16 de novembre de 2004).

Com en qualsevol altre àmbit i procediment, la prova és determinant per veure protegits els drets de l’afectat.

En la Sentència de l’Audiència Provincial de Tarragona de 15 de març de 2013, es desestimava el recurs d’apel·lació presentat per un ciutadà que va demandar per les *inmisiones lumíniques provocades per les balises lluminoses que unes societats tenien instal·lades en uns aereogeneradors situats en les proximitats del seu habitatge. No obstant això tant el Jutge de primera instància com l’Audiència consideren que la contaminació lumínica provocada per l’enllumenat urbà té major incidència que la provocada de les balises, que no hi ha vulneració de la normativa aplicable, ni s’acredita que la llum procedeixi únicament dels parcs eòlics gestionats per les societats demandades, doncs hi ha altres generadors contaminadors la incidència dels quals no ha estat valorada. Tampoc es considera provada la intensitat ni els efectes de la immissió.

Cal recordar, per exemple, la crítica que es feia en la Sentència del Tribunal Suprem de 10 de juny de 2013 al dictamen pericial aportat pels afectats per immissions lumíniques i va considerar que “se trata de un dictamen genérico y global, que no refiere el estado individualizado de los diferentes titulares de las viviendas de la comunidad recurrente ni tampoco el grado de afectación que a su salud o a su intimidad haya podido suponer la instalación de la telecabina. Del mismo modo alude a la existencia de contaminación, acústica o lumínica de modo genérico, sin precisar los índices de una y de otra como pueda ser, por ejemplo, de qué manera, si es que ello ocurre, el sol reflejado en las telecabinas incide en la intensidad lumínica de las viviendas próximas a la instalación o en qué grado afecta a los recurrentes la proximidad de la instalación y el paso de las cabinas…. etc, es decir, haber sido mucho más concreto y detallado en su expositivo” 
En canvi, sí es va donar la raó a l’afectat a la Sentència del TSJ de Catalunya de 9 de març de 2010 on es resolia un recurs d’apel·lació sobre la impugnació d’una llicència concedida a un club de tennis. Quant al que ens interessa, un dels demandants al·legava que una dels fanals situada en una de les pistes de tennis estava dirigida al seu domicili, la qual cosa li causava un impacte lumínic. El Tribunal estima parcialment el recurs d’apel·lació presentat i, entre altres pronunciaments, obliga a reubicar aquest fanal perquè no causi la contaminació lumínica que s’ha acreditat.

Per tant, convé acreditar suficientment la immissió lumínica (amb un perit especialista en la matèria, quan sigui necessari, que sàpiga transmetre al Tribunal la intromissió i tots els perjudicis que ocasiona la contaminació lumínica a nivell general, però sobretot en el supòsit concret de l’afectat) si volem veure acolliments les nostres pretensions i, a més, així conscienciar amb dades objectives del greu problema ambiental que suposa l’excés de llum.

Leave a reply

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.