Precari: ocupació d’una finca sense títol

El mot “precari” és força desconegut, però hi ha un altre terme més habitual que pot fer entendre perfectament de què es tracta: ocupació. El Tribunal Suprem el defineix com “una situación de hecho que implica la utilización gratuita de un bien ajeno, cuya posesión jurídica no nos corresponde, aunque nos hallemos en la tenencia del mismo y por tanto la falta de título que justifique el goce de la posesión, ya porque no se haya tenido nunca, ya porque habiéndola tenido se pierda o también porque nos otorgue una situación de preferencia, respecto a un poseedor de peor derecho”  (STS 557/2013, 19 de setembre de 2013)

Lamentablement avui en dia massa sovint coneixem casos de persones que sense habitatge on viure es veuen en la necessitat d’ocupar un pis o finca sense cap mena de títol. Per aquest motiu tenim moltes sentències que parlen d’aquesta situació de fet que es pot donar en circumstàncies diverses, no tan sols és la pura ocupació, sinó també manca de constància de contracte de lloguer, accés a l’habitatge legítim però que esdevé il·legítim per canviar les circumstàncies, etc.

Avui exposaré algunes Sentències que parlen del tema des de diferents àmbits.

A la Sentència del Tribunal Suprem que he citat de 19 de setembre de 20143 es tracta d’un contracte inicial d’arrendament verbal però que per acord de les dues parts era gratuït, ni els propietaris exigien renda ni els ocupants la pagaven. En aquest cas els néts dels inicials llogaters que havien fet aquell contracte verbal continuaven fent ús de l’habitatge sense haver-se subrogat mai en aquell contracte inicial i sense pagar cap mena de renda. Per la qual cosa els propietaris exerceixen el seu dret de desnonar-los ja que es dóna la situació de precari sobrevingut.  En el mateix sentit la Sentència 664 de 23 d’octubre de 2013 del Tribunal Suprem, on afegeix que la subrogació s’ha de fer per escrit.

Un altre cas, per exemple el trobem a la Sentència 516 de l’Audiència Provincial de Barcelona, de 27 de setembre de 2013, confirma la Sentència de Primera Instància i en aquest cas no accepta els arguments de l’ocupant de l’habitatge qui manifestava que tenia un contracte verbal de lloguer amb la propietària. El Tribunal accepta que potser sí que hi va haver negociacions però no es va arribar a perfeccionar cap mena de contracte entre les part, per la qual cosa, considera que l’accés a l’habitatge no va ser il·legítim o ilícit però sí que ho és romandre allà. No consta pacte pel que fa als elements essencials del contracte: preu i durada, i per això no hi ha acord de voluntats entre les parts. Es resol que s’ha de desnonar a l’ocupant de l’habitatge.

Finalment, per la seva importància per la defensa dels drets dels ciutadans, cal fer estment a la Sentència del Tribunal Constitucional, de 2 de desembre de 2013, per la qual s’atorga l’amparament a uns precaristes que no van ser notificats del judici de desnonament que hi havia contra ells, ja que la finca es trobava a un lloc de dificil localització i va decidir notificar de forma edictal el procediment, enlloc de fer el possible per notificar-los de manera personal. En un procediment tan greu com és un desnonament cal fer servir tots els mitjans per notificar les parts i així que es puguin defensar amb els seus arguments.

“Hemos destacado además la especial intensidad de este deber judicial de velar por la efectividad del emplazamiento, en aquellos supuestos en que del proceso podían derivarse perjuicios para el interesado o cuando el procedimiento en sí colocaba de suyo a la parte demandada en una especial posición frente a quien les demandaba”

“La vulneración del derecho fundamental a la tutela judicial efectiva como consecuencia del indebido recurso a la notificación edictal se desprende con claridad del relato de hechos de esta Sentencia. Nunca se practicó el emplazamiento de los recurrentes en forma personal, dado que la vivienda, situada en un entorno rural de difícil localización, no fue encontrada hasta el momento de ejecución de la Sentencia, una vez precluidas todas las posibilidades procedimentales de alegación y prueba. A este resultado contribuyó de forma decisiva la pasividad del Juzgado ante el que se tramitaba el procedimiento, el cual ante la dificultad en la práctica de la diligencia no agotó los medios “normales a su alcance” para la localización de los demandados: ignoró el ofrecimiento de los actores —que sí conocían la ubicación del inmueble— de acompañar al funcionario de la oficina judicial que efectuase el emplazamiento y no llevó a cabo ninguna otra gestión para asegurar la recepción de la notificación ni en el domicilio que se hizo constar en la demanda, ni en otro en el que el emplazamiento fuera posible, respecto de lo que el Juzgado no emprendió ninguna averiguación.

Así las cosas, el órgano judicial no prestó la atención exigida por este Tribunal para que tuviera efecto la notificación personal del procedimiento a los recurrentes y, en tales circunstancias, al no haber agotado las modalidades más garantistas de notificación ni extremado la precaución en la localización de aquéllos, el recurso a la notificación edictal no encuentra respaldo en la doctrina de este Tribunal.”

Leave a reply

Basic HTML is allowed. Your email address will not be published.